Si volguéssim trobar en un únic artista el big bang de la música popular dels segles XX i XXI, un candidat possible —i plausible— seria Robert Johnson (Mississippi, 1911-1938). Amb prou feines fotografiat en un grapat d’ocasions, la seva vida sempre ha estat envoltada en la boira de la llegenda, amb nombroses llacunes biogràfiques (el mateix Martin Scorsese, gran amant del gènere i productor de la sèrie documental El Blues (2003), ho va dir: “El cert, amb Robert Johnson és que només va existir en els seus discos, era pura llegenda”), la figura de qui va establir les bases del blues modern és matèria de biografia i llegenda. La seva música estableix les bases del blues, el rock, el pop, i fins i tot, si m’apureu, del negoci de la música gravada i premsada —va publicar 29 temes, registrats en 42 gravacions—. Però també per la mística que ha construït la seva vida de loser: autodestructiva, amb una mort prematura que inaugurà el “club dels 27” i amb llegenda incorporada, allò de la trobada amb el diable en una cruïlla de camins i com aquest li va ensenyar a ser un mestre amb la guitarra. Pacte fàustic que va associar des d’edats primerenques la música popular amb allò maligne, allò canalla.
Frantz Duchazeau (Angulema, França, 1971) és un autor de còmics apassionat pel blues, al qual ja va dedicar els seus esforços com a autor a El somni de Meteor Slim (Ponent Món, 2009). Per això sembla natural,fins i tot orgànic, el seu interès per dur a terme ara una recreació dels últims dies de Robert Johnson, que ha plasmat en un exercici lleugerament bipolar. D’una banda, busca la versemblança, oblida les llegendes per cercar explicacions plausibles a una vida poc documentada, i retrata el talent hipnòtic d’un músic que fascinava cada vegada que s’asseia a interpretar blues en qualsevol ocasió que se li presentés. Però alhora Els últims dies de Robert Johnson també abunda en clixés, massa subratllats a més per uns diàlegs gairebé declamatoris, ansiosos de guardar i expressar un missatge en cada frase: la vida del bluesman com a vida del perdedor, el racisme en la societat nord-americana dels anys trenta, la mala vida de l’artista maleït… veritats que es podrien reflectir amb mirades més subtils, menys emfàtiques.
Aquesta circumstància pesa en la valoració total de l’obra, però sense enfosquir-ne els encerts, que són molts i reivindicables: Duchazeau destaca en l’aspecte gràfic, amb una disposició de pàgina funcional i elegant i, sobretot, amb una recreació atmosfèrica, impressionista i evocadora d’un món molt concret, el delta del riu Mississippi en uns anys que evoquen una Nord-amèrica encara en construcció i amb esquerdes. Es destacable també a la seva narració fragmentada, que barreja els últims dies de Johnson amb flashbacks del seu propi passat, construint, aquí sí, un trencaclosques eficaç per mostrar totes les intuïcions que podem tenir sobre la figura del cantant i guitarrista: les llegendes prenen forma a partir de vides i personalitats apassionants. Fins i tot quan són tan enigmàtiques que la tradició les ha entrellaçat amb trobades amb el diable en cruïlles de camins polsegosos.
