La Mireille no ha guanyat el concurs de botifarrones d’enguany, i s’ho pren en conya, que ha de fer-hi si no. Però quan l’ Astrid, la guanyadora d’aquest any, arriba plorant a casa seva les coses canviaran d’una manera insospitada. Totes dues van a trobar la Hakima, segona classificada i totes tres juntes planegen arribar en bicicleta fins a París per col·lar-se a la recepció oficial del 14 de juliol. Pel camí portaran un remolc per vendre botifarres i les acompanyarà el germà gran de la Hakima, un veterà de guerra en cadira de rodes.
Magali Le Huche (Paris, 1979) adapta una novel·la de Clémentine Beauvais (París, 1989) per crear aquesta aventura estival protagonitzada per tres noies que surten del canon de bellesa actual, això que diuen del cos normatiu i que no és norma de res. Tres personatges ben diferents en les seves personalitats, en què destaca la Mireille pel seu agut sarcasme, amb el qual reacciona a les males passades de la vida. Un caràcter que empeny les altres dues a viure una aventura plena de empoderament femení, sororitat i moltes lliçons de vida per enfrontar-se de manera proactiva al bullying i la superficialitat de la imatge en una societat embogida per les xarxes socials. Le Huche utilitza un dibuix que barreja la seva experiència en la il·lustració infantil amb la soltura de la línea clara amable de dibuixants com l’Aude Picault o la Catherine Meurisse, un estil propi però que porta els gens de la BD francesa en una evolució que prové de l’escola de Marcinelle, el cómic juvenil de Spirou i el Persépolis de la Marjane Satrapi. No només el to gràfic té uns antecedents, el to combatiu i reivindicatiu també segueix una línea que construeix nous models per uns nous temps, models que dia rere dia ens demostra que encara són importants i necessaris. Le Huche ho fa amb molt d’humor, un esperit optimista i molt positiu, creant una història memorable.
Una aventura que barreja el road movie amb el descobriment d’un mateix en el pas de la infantesa a l’edat adulta, un coming of age, temes que tenim interioritzats amb mil i un trops, majoritàriament provinents del cinema americà. És curiós com subtilment Le Huche els fa seus, girant-los i convertint-los en quelcom nou, amb un to feminista, humanista i també, molt francès, d’aquella cultura revolucionària de la qual encara queden restes i que es percep en la seva ficció.
Les tres reines és un còmic pel públic juvenil, ple d’aventures i humor, que es llegeix amb goig, amb temes i plantejaments ben actuals i ple de lliçons de vida, d’aquelles que és millor aprendre amb un somriure”.
