“A les nou a La Plata, doncs?”
La invitació està feta, la data, fixada. Aquesta nit, en Norman soparà amb la Brunilda. Els seus companys de teatre en resten bocabadats: una cita amb la Brunilda és un fet excepcional. En aquesta representació on tothom té una tasca molt concreta, una trobada en parella és com un glop de vida. Però ben aviat sorgeix un obstacle important: per arribar a La Plata cal sortir per la porta situada a l’altre extrem de l’escenari, aquella on el teló no ha baixat des de fa dies! L’acte final encara és lluny, per culpa d’un dramaturg incapaç.
Interessant punt de partida, aquest, per a una obra que suposa la posada de llarg de Genís Rigol (Barcelona, 1982) . L’espurna inicial del còmic -com explica l’autor als agraïments finals del llibre- va ser un somni, l’estiu de 2019. No és estrany, doncs, que la trama de Brunilda en La Plata tingui tots els trets d’un somni: el record difús que et queda just en despertar, les incongruències inexplicables però dotades d’una lògica interna que, malgrat tot, sembla funcionar. El resultat és tan sorprenent com extraordinari, en tots els sentits del terme.
Tancat al seu despatx, el dramaturg -a qui ja havíem conegut a la tercera entrega de Forn de Calç– es troba en un carreró sense sortida. Obsessionat amb la idea d’escriure una obra mestra, l’home es veu atrapat en un conflicte intern, encebat per la seva pròpia consciència. S’autosaboteja i es menysprea; i, sense adonar-se’n, tiranitza la companyia, que s’esforça per complaure’l mentre espera, desesperadament, que escrigui el final de la funció. Atrapat pels records -memorables les escenes en blanc i negre que dibuixa Rigol, properes a les millors planxes d’un mestre com Sammy Harkham– i pels seus dimonis, l’autor es perd en la recerca de la perfecció. Reflexions amb les quals molts autors de còmic podran identificar-se.
Però Brunilda en La Plata és molt més que un exercici sobre el procés creatiu. És un llibre ple de lectures, troballes i interpretacions possibles, un laberint que convida el lector a perdre-s’hi amb plaer. Qui és, realment, la Brunilda? Què representa aquesta figura esquiva que sembla moure’s entre realitat i ficció? Qui és el dramaturg, en última instància? I on queda en Genís, com a autor, dins d’aquest joc de miralls? Totes aquestes preguntes travessen la lectura i l’enriqueixen, fent de cada relectura una experiència nova.
Brunilda en La Plata destaca també per la qualitat de la seva posada en escena i pel dinamisme de les seves pàgines. L’estil pot semblar clàssic, però els escenaris són rics i meticulosament elaborats, amb una precisió geomètrica constant. És un homenatge als pioners de la historieta, aquells grans noms que il·lustraven els dominicals de la premsa de finals del segle XIX i principis del XX. Alhora, però, les seves geometries, ritmes i canvis d’estil remeten a llenguatges més avantguardistes. Aquesta combinació d’arrel i experimentació, de memòria i risc, és una de les grans virtuts del llibre.
Polida i impecable, fruit d’un treball llarg i pacient, Brunilda en La Plata és un còmic d’una elegància extraordinària, obert i suggeridor, que cal descobrir sense demora. En Genís entra a escena per la porta gran i en surt amb una ovació entusiasta. Bra-vo!
