Al setembre del 78 del segle XX, la banda Grateful Dead va anar a peu de les Piràmides de Giza per oferir un parell de concerts coincidint amb un eclipsi solar, posar-se ben tips d’àcid, entrar en vibració còsmica i en sincronia amb els deus universals. ✨
Quaranta-quatre anys més tard, en Javi Lozano (Albacete 1981) arriba a peus de la piràmide de Keops i comença a plegar pedres que amb molta probabilitat havien presenciat l’aquelarre jipi de quaranta anys enrere.
Mentre arreplega còdols i sorra compactada, se li apropa un “vigilant de les piràmides” que li pregunta si ell, com aquella colla de melenuts, també ha vingut a Egipte per copsar de primera mà “les energies”.
Ell, amant del dibuix, contesta: “El meu interès rau en veure les pintures de les tombes de faraons i família”. Sense saber ben bé com, el local l’entafora en un cubicle fosc, una tomba de pretèrits nens egipcis, on tot estirat espera.
“Como Napoléon”, diu en Javi en el pròleg de El ombligo del mundo, recull de quatre fanzins que va dibuixar emfebrit, l’estiu del 22, en tornar d’aquell viatge.
En llegir aquestes pàgines ja no hi ha res a fer. Cremaràs tots els llibres d’autoajuda, pseudofilosofia i psicologia barata. Aquest recull de vinyetes conté tot allò que et cal saber a propòsit de la vida i la mort, sigui petit o gros.
Un disbarat que no pot faltar en una biblioteca com cal i que menystindrà la crítica especialitzada. Ellis s’ho perden.
