Arribo al tercer i últim volum de Friday amb un regust magnífic. No sempre ens trobem amb una obra tan ben planificada, amb la dosi justa de complicacions, que assoleix el seu objectiu tant a nivell argumental com visual, perquè, com diem per aquí, en còmic, al final, és el mateix. És precisament això el que hi ha: una comunió entre els autors que saben exactament no només on són, sinó cap a on es mouen.
Perquè a la llarga distància, en Friday el que hi ha és un sucós moviment intergèneres que va començar en el primer volum amb el noir, va continuar amb el detectivesc en el segon i acaba ara amb la ciencia ficció en el tercer. Em perdonareu el joc interpretatiu, però em sembla una excel·lent representació de les fases d’una depressió, més concretament de la sortida d’aquesta. El primer parla de manera colpidora del to i la sensació interior i ens agafa allà. El segon ens porta a les preguntes i a indagar-hi. I el tercer ens mou a l’acció, a deixar d’estar sols, a afrontar la realitat i a imaginar i fer un futur/present millor. Tot això, sí, des de les convencions del còmic d’aventures per a adults, que en la progressió de la història ha anat deixant el prefix “post” per abraçar l’esperit juvenil fundacional només albirat en les memòries de la protagonista.
Marcos Martín (1972, Barcelona) i Muntsa Vicente (1972, Barcelona) han defensat aquest tercer gran acte com una cursa i una lluita en la nit. Cal passar-hi per tal que es produeixi aquesta regeneració interior. Negres i blaus dominen les pàgines, amb algunes llums puntuals que fan de conexió amb el més enllà. Les convencions visuals potser són una mica més marcades, però responen bé a aquesta intenció de tornar a la puresa i als orígens. A la grandesa, a l’aventura i a la vida.
