Poc després de la publicació de La Darrera Reina (al desembre de 2022), el seu autor, Jean-Marc Rochette (1956, Baden-Baden, Alemanya), declarava que aquest seria el seu últim còmic. L’esforç, el seu estat de salut i el desig de dedicar-se completament a la pintura i l’escultura van ser algunes de les raons que va exposar l’autor. L’anunci va coincidir amb l’anomenat affaire Vivès (cas Vivès): el Festival d’Angoulême va decidir desprogramar l’exposició que havia de dedicar a Bastien Vivès després que l’associació per a la protecció de menors Innocence en danger el denunciés davant la justícia per “difusió d’imatges pedopornogràfiques”. Rochette va declarar llavors: “No puc donar suport al que ha fet Bastien Vivès. No el defenso. Però tampoc puc donar suport a aquesta justícia de carrer. El que està passant a les xarxes socials al voltant d’aquest assumpte ja no pertany a la meva època (…) És molt positiu que s’hagi presentat una denúncia, però estic en contra dels linxaments generalitzats”. El desencís que transmetien les seves declaracions es va entendre també com un altre dels motius de la seva ‘jubilació’ com a dibuixant de còmics. Un xic fastiguejat per la (no) resposta col.lectiva a la polèmica.
Rochette va ser un dels pocs autors que es va ‘atrevir’ a parlar en un moment en què la majoria del col·lectiu va optar pel silenci. Inconformista i de fortes creences republicanes, sempre ha aprofitat l’ocasió per subratllar la importància de la llibertat en tots els àmbits. Una part d’aquests principis shi son presents a La Darrera Reina, una història en què es sintetitzen algunes de les seves passions, com la muntanya, l’amor per la natura, l’art i també el seu peculiar judici crític envers la societat. Tots aquests aspectes ja apareixien en les seves obres anteriors. En el còmic que el va catapultar com a tot un referent, Rompenieves(Norma Editorial, 2020) —adaptat al cinema i també al format sèrie— posava en qüestió el futur de les societats ‘avançades’ amb una trepidant distopia que va esdevenir un referent indiscutible del còmic. A Ailefroide, altitude 3954 (2018, Casterman), traçava una mena d’autobiografia en forma de carta d’amor a l’alpinisme, una de les seves passions. I a El Llop (2020, Símbol Editors), ja posava sobre la taula la difícil relació entre l’ésser humà i els animals.
A La Darrera Reina, Rochette aprofita per afegir nous temes de reflexió i per trencar certa imatge de virilitat associada a la seva obra. Al centre d’aquesta història situa diversos personatges femenins de caràcter fort: la mare d’Édouard, o Jeanne, l’escultora que comparteix protagonisme amb ell.
La història comença el 1898 al massís de Vercors, una cadena muntanyosa dels Alps. Allà, Édouard en serà testimoni de la mort de l’últim ós. Anys més tard, en tornar com a un gueule cassée (desfigurat) després de la seva participació a la Primera Guerra Mundial, coneixerà a París la Jeanne Pollet, una escultora que li construirà una pròtesi facial. Édouard i Jeanne tornaran a les muntanyes, amb la presència metafòrica de l’esperit del darrer gran ós, com a únic refugi d’una societat que sembla no tenir-los en compte.
Amb una barreja de dibuix realista i passatges d’un cert to pictòric, Rochette torna a fer gala del seu traç enèrgic. Dibuixa la natura amb la mateixa passió amb què sembla contemplar-la i construeix una història amb un guió que sap combinar referències històriques —com la Gran Guerra o l’efervescència artística del Montmartre del París de postguerra— amb una gran història d’amor. Un treball majúscul que exhibeix les mateixes virtuts que les grans novel·les.
Una llàstima que en Rochette hagi anunciat la seva retirada; perdem una de les millors veus del còmic, un autor sense atadures morals condicionades per les corrents de pensament predominants i que no sembla obsessionat amb estar sempre al costat ‘bo’ de la història. Incomprensiblement, els seus darrers tres còmics no han estat traduïts al castellà. Per sort, Símbol Editors sí que ha editat en català, i amb una molt bona traducció per part d’en Miquel Bassols i Puig
