És veure obrir-se les portes de la multinacional Angle Group i sentir que alguna cosa anirà malament. Tractant-se de l’últim còmic de la Nadia Hafid (Terrassa, 1990), que al llarg de la seva obra ve retratant la violència en les seves múltiples cares (intrafamiliar, social i ara corporativa), sabem que alguna cosa no rutllarà dins aquesta empresa tenyida de rosa perpetu.
Mala Olor, obra guanyadora del Premi Finestres de Còmic 2024, arrenca fent-nos travessar unes portes que no tornarem a creuar. Hafid ens fa presoners d’aquestes quatre parets que acabaran funcionant com una presó quan una misteriosa olor desencadena un episodi de desconfiança i racisme empresarial.
La línia perfecta i minimalista de l’autora, sumat a una limitada paleta de colors pastels, li va de meravella al món corporatiu de les grans empreses que retrata l’autora. Hafid aconsegueix crear un ambient claustrofòbic i deshumanitzador, una espècie de versió rosa de l’infern laboral on tothom vesteix igual per ordres de la direcció i on es podria sentir allò de “més que una empresa som com una família”. Sembla que l’estil de l’autora s’hagi creat precisament per descriure aquest entorn, el de cents de treballadors anònims alienats que, per no tenir, no tenen ni expressions facials.
Mala Olor tracta el racisme, el corporativisme sense escrúpols i fins i tot la violència estètica amb l’habitual to visual contingut de l’autora. Una superfície en aparença tranquil·la però sota la qual bull la violència, no física (aquesta la descrivia amb detall a l’excel·lent Chacales), sinó més soterrada, present a través de les accions, els comentaris i les mirades.
Durant tota l’obra sobrevola un ambient opressiu que pot arribar a recordar una pel·lícula de sèrie B híper-estilitzada, amb aquesta olor que s’escampa i que acaba envaint-ho tot com una massa informe que destrueix tot allò que toca.
Hafid no ens ho dona tot mastegat. Com totes les obres de l’autora, Mala Olor demana la complicitat del lector per cobrir forats i donar significats. És feina nostra treure conclusions en una lectura on tot sembla mesurat al mil·límetre, fins i tot els diàlegs, on no si sobra cap paraula. Una feina només a l’abast de qui s’entesta en polir el seu estil explicant molt amb els recursos essencials.
En això, en la síntesi del llenguatge visual, Nadia Hafid s’està convertint en tota una mestra. Resulta molt estimulant llegir les seves obres llargues com diferents capítols d’un gran tot amb un rerefons comú: la mirada cap a la societat i les seves falles, exposant-les al lector despullades d’artifici perquè sigui ell qui tregui les seves pròpies conclusions.
Mala Olor completa aquesta, de moment, trilogia que burxa en les imperfeccions de la societat amb un llenguatge de línies perfectes. Una aparent contradicció en la que l’autora sembla cada vegada més còmoda.
Edita l’Editorial Finestres, decidida a fer destacar la flamant guanyadora del seu premi de còmic a les llibreries: un volum contundent de tapa dura i bon gramatge, tot un còmic-objecte que, posat de costat amb les seves obres anteriors a l’estanteria, constata de forma visual una realitat: Nadia Hafid segueix creixent, i això és una gran notícia.
Un apunt final per posar en valor l’existència d’aquest Premi Finestres de Còmic, que fa possible la creació de còmics com aquest en un context on desenvolupar els projectes propis (i en català) no és gens fàcil. Un pedaç per combatre la precarietat estructural que afecta autors i autores, però al cap i a la fi una gran iniciativa per impulsar la creació de talents amb molt per dir.
