Joan S. Luna —cap de redacció de la revista Mondo Sonoro i col·laborador de 13 millones de naves— va entrevistar Chris Ware l’any 2009 amb motiu de la publicació en castellà de Catálogo de Novedades Acme (Reservoir Books). Ara i coincidint amb la inauguració de l’exposició de l’exposició al CCCB de Barcelona: Chris Ware Dibuixar és pensar recuperem i traduïm al català aquesta entrevista que en el seu moment va oferir íntegrament 13 millones de naves.
Quan miro i llegeixo els teus treballs, sovint penso que estan molt a prop de la perfecció artística, una cosa que em sembla complicada d’expressar amb paraules. En altres ocasions, tinc la impressió que el teu excel·lent art visual dificulta una mica que ens identifiquem amb els personatges. On creus tu que es troba la perfecció i fins a quin punt és una cosa que vols assolir?
Bé, ara mateix busco la màxima claredat visual possible, perquè els arguments (que també són clars) siguin fàcils de seguir. Aquesta perspectiva és simplement una elecció artística; un altre dibuixant podria triar que els seus sentiments influïssin en les imatges a l’hora de dibuixar-les (per exemple donant al dibuix un to més expressiu).
Fins ara he triat reflectir la meva pròpia experiència perceptiva: veig les coses d’una manera relativament clara i afilada, i només quan les impressions es converteixen en records es tornen confuses, emocionalment vacil·lants i enganyoses. Vaig arribar a aquesta manera de treballar fa molts anys, quan encara dibuixava amb tinta i pensava, el que suposa una raó per ser expressionista, que els còmics eren essencialment una cosa per llegir, no per mirar, i llegir requeria claredat perquè el lector es sentís completament absorbit. En altres paraules, no estic segur que les novel·les de Hemingway fossin més expressives emocionalment si s’haguessin imprès directament en el seu format manuscrit, amb totes les correccions i anotacions intactes.
Aquest llibre, casualment, utilitza aquesta forma de pensar en la seva estructura: com presentem les idees, sense experimentar, controlar o finalment arruïnar les nostres pròpies percepcions i experiències. Intenta trepitjar la línia entre els terrenys inevitablement humans de veure i pensar i, alhora, és una mena de sortida graciosa pretensiosa però també seriosa.
Fa no gaire vaig entrevistar Dash Shaw i li vaig preguntar si els autors acostumaven a utilitzar els seus personatges com una forma encoberta de transmetre els seus problemes, dubtes o sentiments interiors. La seva resposta va ser que, en el seu cas, tenien molt poc a veure amb la seva personalitat. No sé si això et passa a tu, però tinc la impressió que alguna relació hi ha d’haver, ja que hi ha alguns temes que solen repetir-se als teus còmics. Un exemple serien els conflictes entre pares i fills que trobem a Jimmy Corrigan, a les històries de Big Tex o a Rusty Brown.
Cada autor és diferent i el seu enfocament a la ficció també ho serà. Francament, crec que és un joc perdut intentar generalitzar sobre la relació existent entre biografia i literatura. És possible suposar que els artistes més joves, per una immaduresa que se’ls pressuposa, tendeixen a escriure sobre els seus records abans de prendre el control i atrevir-se a crear un món totalment imaginat, encara que Dash Shaw és una mica més jove que jo i no és el cas. (Per cert, admiro molt la seva obra i la trobo molt inspiradora). En el meu cas, no és així. En aquest llibre en concret em vaig preocupar deliberadament de recopilar històries sobre gent que viu relativament sola, amb vides frustrants i expectatives truncades, que suposen un dels temes principals d’aquest treball.
Francament, crec que és un joc perdut intentar generalitzar sobre la relació existent entre biografia i literatura
Alguns personatges de còmics són atractius; els superherois solen estar musculats; les novel·les gràfiques autobiogràfiques solen estar protagonitzades per autoparòdies dels propis autors; altres són totalment ir reals… El que sempre m’ha agradat dels teus protagonistes és que tenen una essència molt real. No en el sentit figurat, sinó perquè hi ha alguna cosa molt realista: alguns tenen panxa, altres són calbs, baixets o lletjos. En el teu cas mai ho he interpretat com una broma, sinó com una forma d’aproximació a com són les persones de carn i ossos. És aquesta la teva intenció?
Sí, ho és. O almenys això és el que veig quan miro un mirall. Com bé has subratllat amb criteri, els còmics de superherois americans són una amalgama estereotipada de mentides anatòmiques sobre el cos humà i no tinc absolutament cap interès a tenir res a veure amb un llenguatge visual fals.
Alhora, intento dibuixar les coses tal com les sento o com les recordo, no necessàriament com les veig o com m’agradaria que fossin (el qual, ben pensat, pot ser un enfocament molt útil si es maneja de forma adequada). Realment, no veig una connexió entre el gènere pseudo-fílmic dels còmics de superherois i el treball que els meus contemporanis i jo mateix hem estat fent durant anys. De fet, quan un dibuixant de còmics acostumat a treballar amb superherois intenta escriure sobre la vida real, sol acabar sent, en general, força vergonyós. Quin altre tipus d’aproximació al dibuix pot començar dibuixant éssers humans nus per després pintar-los de vermell, groc i blau? És perfecte per a nois de dotze anys, però no per a adults.
Als teus còmics, la composició és prodigiosa, autèntics equilibris visuals. No importa com de complicada o senzilla sigui la pàgina, la sensació que tinc sempre és que no busques marcar el ritme de lectura del lector, com sí fan d’altres dibuixants o mangakes. D’alguna manera, crec que el ritme en les teves històries és sempre constant (i una mica pausat). Sembla que la teva intenció sigui que els lectors s’endinsin durant una bona estona en cadascuna de les pàgines.
No vull insultar el lector presentant un llibre que no senti o que no reflecteixi aspectes de la vida tal com els he viscut, que sigui una farsa
En realitat, em fa por precisament que el contrari sigui cert. Estic intentant articular el ritme i el flux de vida amb tant de compte i subtilesa com em sigui possible, cosa que té molt a veure amb la meva manera d’entendre el còmic. Veig una pàgina com una mena de partitura de pianista que el lector ha de seguir a la velocitat amb què se senti més còmode. M’horroritza pensar en algú insistint en cada aspecte del que faig. Fa anys, pensava que existia una mena de “música” silenciosa als còmics (una cosa molt més fàcil de subratllar en els treballs sense paraules) i he estat intentant trobar-la i amplificar-la des de llavors. Des del moment en què sorgeix el “sentiment” narratiu, no hi ha cap aspecte més important en els còmics que el ritme a l’hora d’aconseguir que alguna cosa sembli real; fins i tot el lector més despreocupat pot notar quan alguna cosa sembla una mentida o neix de fonts falses, com en una pel·lícula descafeïnada de Hollywood o un show televisiu.
D’altra banda, no intento impressionar ningú amb equilibris o complexitat simplement per fer-ho. L’únic que intento és reflectir la manera com la ment –o millor hauria de dir ‘la meva ment’– connecta i guarda les experiències.
Estic intentant articular el ritme i el flux de vida amb tant de compte i subtilesa com em sigui possible
Cadascun dels teus treballs és una aventura molt complexa en si mateixa. A més de les històries hi trobem retallables, paròdies d’anuncis, llargs textos irònics… I tots aquests diferents elements tenen una importància en el resultat global. Ets conscient de com va sorgir la necessitat d’afegir tot això al teu art?
No vull insultar el lector presentant un llibre que no senti o que no reflecteixi aspectes de la vida tal com els he viscut, que sigui una farsa. M’agrada imaginar que cada lector o lectora senti que els seus diners no han estat malgastats. Habitualment, les històries dels meus còmics solen interpretar-se com a iròniques quan en realitat només ho són les historietes que apareixen a part o certs paràgrafs intencionadament satírics en què he conduït una història en concret; això suposava simplement un intent maldestre quan era més jove de mostrar totes les cares de la meva vida. Tot i això, aquest llibre porta aquesta intenció fins al punt més extrem al qual podia arribar. Afortunadament, no tornaré a fer mai més una cosa semblant.
