Aprofitant la imminent arribada a llibreries d’Orlando, el primer còmic de La Rectificadora, la col·lecció de còmic adult de La Topera, dirigida pel col·laborador d’aquesta web, Marc Charles, compartim l’entrevista per correu electrònic que van mantenir l’autora, Delphine Panique, i en Marc. Abans de l’entrevista, un perfil autobiogràfic de Delphine.
Delphine Panique (1981) neix al sud de França i viu a Toulouse amb la seva filla i el seu gat. Després d’anys d’estudis de Literatura Moderna i de procrastinació professional, topa amb Misma, editorial on el 2013 publica el seu primer còmic, Orlando.
Després d’aquest debut arriba En temps de guerre (Misma, 2015), una crònica sobre la Primera Guerra Mundial, seleccionada al Festival d’Angoulême el 2016.
Aquell mateix any, publica a la col·lecció BD Cul de Les Requins Marteaux, L’Odyssée du vice. Amb Cornélius, el 2018, treu Le vol nocturne, un assaig sobre la caça de bruixes. Ho
compagina amb crítiques en còmic de clàssics literaris a Topo Magazine, recopilades per Gallimard l’any 2019 amb el títol Les classiques de Patrique.
El 2018, Editions Les Machines treu Boris et Natacha, una compilació d’historietes curtes que l’autora va publicar del 2006 al 2010 a la revista Dopututto. El 2021 torna a Misma amb l’obra Un beau voyage, nominada al Festival d’Angoulême. El 2024 repeteix nominació al mateix festival amb Creuser Voguer (Cornélius, 2023) que documenta la precarietat de les treballadores migrants.
A dia d’avui, la Delphine treballa en el seu nou projecte, una adaptació del clàssic de la literatura japonesa, Quadern de capçalera de Sei Shônagon, en una residència artística a Vila Kujoyama, al Japó.
En quin moment vas decidir que et dedicaries al còmic?
Mai vaig pensar que em dedicaria a això! No vaig estudiar Belles Arts i, per tant, vaig començar a dibuixar bastant tard. El meu primer llibre, Orlando, va sortir quan ja tenia 31 anys. Abans tenia una altra feina, i al vespre dibuixava petites historietes, sense cap més pretensió que portar una mena de diari personal. Les vaig pujar a Internet i així va ser com vaig conèixer els editors de Misma. Ells em van començar a publicar a la seva revista i després em van animar a fer el meu primer llibre! Vaig aprofitar un moment de crisi vital per deixar l’antiga feina i treballar en cos i ànima en Orlando.
Promo de Misma d’Orlando:
Què t’inspira?
Les meves fonts d’inspiració són molt variades: com que vaig estudiar literatura, hi ha molts clàssics literaris que m’inspiren. M’agraden especialment els autors anglesos. També soc molt aficionada al cinema, amb preferència per les pel·lícules estranyes o grotesques: Lynch per descomptat (esnif, esnif), Fellini i Alain Guiraudie, per citar-ne alguns. Pel que fa al còmic, descobrir el catàleg de l’Association als anys 90-2000 va ser fonamental per a mi. A dia d’avui, els meus ídols són més aviat els autors japonesos clàssics (Mizuki, Tsuge…) i autores franceses actuals (Anne Simon, Florence Dupré La Tour, Anouk Ricard…) A part d’això, com que soc molt curiosa, qualsevol cosa em pot inspirar: una exposició d’art antic, una caricatura infantil, les notícies, els ocells…
Quins són els temes que més t’interessen?
Canvio de tema a cada obra, perquè necessito explorar un univers nou cada vegada. Però amb el pas del temps, veig que hi ha certs temes que sempre tornen: la història i la condició de la dona, les desigualtats socials en general… La marginalitat també… I la soledat… També m’he adonat, retrospectivament, que els meus personatges sempre s’enfronten a una pèrdua, a un dol. Hauré de parlar-ho amb un psicòleg!
Com treballes?
Com tothom! De dilluns a divendres, pràcticament en horari d’oficina! Hi ha períodes de recerca, durant els quals llegeixo molt, vaig a exposicions, veig pel·lícules, aprenc sobre el meu tema i m’inspiro. I els períodes de creació, que són els més llargs. Al matí escric els guions, després faig els esbossos i a la tarda entinto. En un bon dia de feina, puc fer dues pàgines de còmic. Però requereix molta energia i concentració, i a la nit estic esgotada!
Per què Orlando? ¿Hi ha cap altre clàssic que tinguis ganes d’adaptar al còmic?
La primera vegada que vaig llegir Orlando, de Woolf, va ser un xoc: contenia tots els temes que m’interessen. La qüestió de la fluïdesa de gènere, el feminisme, la classe social però també els temes del viatge, la creació artística, l’amor, la memòria i el pas del temps. I tot plegat amb una gran dosi d’humor. Així que era obvi que aquest llibre ocuparia un lloc important a la meva vida, però en aquell moment encara no sabia com! He trigat molt de temps a tornar a dedicar-me a les adaptacions. N’han sortit moltes els darrers anys, que sovint es fan d’una manera molt convencional i no sempre aporten res de nou. Penso que una adaptació ha de ser una recreació, una cosa molt personal. Fa poc, per fi he trobat l’obra que m’ha fet venir ganes de tornar-ho a provar: Quadern de capçalera de Sei Shônagon, el diari d’una dama de la cort al Japó del segle XI. És totalment INADAPTABLE, així que sé que podré o hauré de prendre moltes llibertats.
Quin lloc ocupa Orlando en els teus 15 anys de carrera?
Orlando és el meu petit tresor, és clar! El meu primer llibre! Encara recordo l’emoció que vaig sentir la primera vegada que els meus editors francesos, Misma, m’ho van posar a les mans: érem en un festival a Brussel·les i Orlando acabava d’arribar de la imprenta. Vaig agafar el llibre, vaig buscar una mica d’intimitat i el vaig abraçar: era el meu bebè!
Què n’opines del panorama actual del còmic a França?
M’encanta! M’encanta el món del còmic independent! És extremadament ric, molt experimental, és realment una forma d’art en què estan passant moltes coses en aquest moment, i malauradament tota aquesta escena independent és molt desconeguda pel gran públic.
Què hi tens en aquest moment a la tauleta de nit?
Ara mateix sóc al Japó, a Villa Kujoyama, per al nou projecte d’adaptació que he esmentat abans. Així que a la meva tauleta de nit hi ha el Quadern de capçalera, just on han d’estar! I també hi ha altres clàssics de la literatura japonesa, com Kanikosen de Takiji Kobayashi, una obra mestra de la literatura proletària.
Hi ha alguna autora de còmic que mereixi ser més coneguda?
Nicole Claveloux és la meva ídol des que era petita i, per sort, en els darrers anys, tota la seva obra ha estat reeditada a França per l’editorial Cornélius. No sé si s’ha publicat mai a Espanya[1], però és una meravella.
Descarrega aquí un fragment de Orlando
: